De comunicar-se i de nadar? La importància d'escoltar

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure com ens desenvolupem les persones en una situació conflictiva. La incertesa que s’hi donà i que, si fem una generalització, podria representar qualsevol situació de la vida quotidiana, va fer eixir alguns comportaments no per freqüents menys dignes d’estudi.

Era un matí de cap de setmana. A la platja de Pinedo, al País Valencià, s’allargassaven quatre cues de desenes de persones esperant rebre instruccions per a començar la prova de natació a la qual estaven apuntades. Com més temps passava, més opinions, comentaris i queixes s’escoltaven al voltant.

El fet curiós és que semblava que tots tenien raó. En absència de diàleg, o quan les interaccions són unilaterals, aquesta és una percepció habitual.

Tanmateix, en el moment en què es rep informació per part d’un interlocutor, la cosa canvia. En general, la interacció en humans, genera empatia. És la capacitat d’entendre, de posar-se en el lloc de l’altre. I ben entesa, la capacitat també de tornar al propi lloc, després d’haver vist l’altra perspectiva.

La persona que representava l’organització de l’esdeveniment, agafà el micro i començà a explicar el retard que s’estava produint. Les bases de la prova eren clares. Per sota de 17º de temperatura de l’aigua, la travessa quedava automàticament suspesa. L’aigua estava exactament a 17º. Les inscripcions havien superat les espectatives més optimistes del club organitzador. Quasi 500 persones. El neoprè estava prohibit -una altra norma inviolable. Una dotzena de kaiaks i dos embarcacions de primers auxilis. La responsabilitat i el risc augmentaven en circumstàncies tan concretes: molta gent, i la possibilitat d’algun cas d’hipotèrmia. Per una altra banda, mesos de preparació de la prova, diners invertits, il·lusió pel projecte i anys de trajectòria. Tot això quedava ben explicat per l’home del micro. Què fer, quina decisió prendre, era la gran pregunta.

 

De sobte, silenci. El que ens interessa com a estudiosos del comportament humà és el canvi immediat en la percepció i en l’opinió. De tenir tota tota la raó (quina mala organització, no hi ha dret que ens tinguen ací esperant, ...) a regular completament els comentaris. I tot gràcies a una estimulació necessaria en la comunicació humana: la perspectiva de l’altre. Saber escoltar és poder entendre. L’exposició d’idees i arguments forma part del nostre dia a dia. Però això no vol dir que els humans siguem expertsen aquest afer. De fet, un dels problemes de la comunicació, a nivell personal i també institucional, és la ineficàcia en l’argumentació. Entre els errors més freqüents estan l’excés de subjectivitat, la personalització i la generalització excesiva:

 

 

- La subjectivitat consisteix a assumir que la percepció individual és l’equivalent a la  realitat objectiva (p.e.: és així perquè jo ho pense )

  • La personalització es dóna quan atribuim un error o falta en un altre, a una característica de personalitat (p.e.: si arriba tard, diem que és un irresponsable)
  • La generalització excessiva esdevé quan, a partir d’un fet, s’assumeix una tendència (p.e.: un dia algú arriba tard, i es pensa o es diu que sempre arriba tard)

 

I, en acabar la seua exposició el representant del club, explicant el retard, fent entenedora la seua situació de prevenció i convidant els participants a comprendre-ho tot plegat, de sobte, la gent s'asserenà. I amb la nova situació de tranquil·litat, canvià el procés de crítica pel de la recerca de solucions (jo deixaria usar el neoprè, per a una altra vegada poden posar la prova més tard perquè l’aigua estarà més calenta, ...). 

 

En un context menys multitudinari i més abastable, es crearia un clima ideal per solucionar aquest i altres problemes de cara a futures convocatòries. Això sí, respectant la paraula i l’opinió de l’interlocutor, acceptant la visió personal com a una més entre les possibilitats, escoltant les alternatives que proposen els altres i reduint la tendència a personalitzar els errors aliens i els encerts propis. 

 

La capacitat de l’esser humà per a l’adaptació està avalada per milers d’anys de supervivència com a espècie. I la flexibilitat en els procesos cognitius pertany a aquest conjunt de competències. Podem aprendre a pensar millor. Sempre tindrem un marge més o menys gran de millora. I per sort, mai no és massa tard per a aquest aprenentatge.

 

De tot plegat, també podem extraure una última conclusió: les televisions de plasma -massa unidireccionals- no ajuden gaire a aquestes finalitats desitjables .

 

© Gemma Sanginés 2010 | Un web de TERRABIT,SL | Avís Legal | Política de galetes mail-icon Contacta'm rss octubre