Bars d’ambient, errors de càlcul i una mica d’història evolutiva

Fa uns mesos, vaig estar al barri madrileny de Chueca, en un bar anomenat, en l'ambient gai, de xiques. En cap de setmana i a les hores que eren, estava bastant ple, efectivament, de xiques. La música alta, la gent ballant, algunes escenes de flirteig, tot entre dones. Qualsevol persona en condicions normals i sense necessitat de tenir el títol d'antropòleg, hauria captat que allà no hi havia un gran interés per la presència de mascles.

 

Qualsevol? No. De sobte, entraren cinc xics que tractaren d'integrar-se immediatament en la festa. S'acostaren a una xica que ballava a soles i començaren a seguir-li el ritme, jugant, amb mirades d'insinuació, rodejant-la. Ella, de bon començament, s'ho va prendre a broma i va seguir-los el joc, segurament perquè no es podia creure que ells anaren de debò però, arribat un moment, en què ells van ser una mica massa insistents, els envià a pastar fang.

Els xics que entraren a aquell bar com un elefant en una cristalleria, no van captar els senyals evidents que aquella dona -i probablement cap de les que n'hi havia- no volia res amb ells. Per què es comportaren com si elles estigueren desitjant anar-se'n amb ells a la fi del món?

En el terreny de la supervivéncia o en el de la conquesta sexual, els éssers humans ens comportem d'una forma equivalent, buscant la permanència en aquesta vida, en el primer cas, o tractant d'aconseguir l'aparellament desitjat (la permanència dels nostres gens), en el segon.

Un dels mecanismes que funcionen tant en el context general de la supervivència, com en el més concret, de l'atracció sexual i conseqüent búsqueda de l'aparellament, és el que la psicologia evolucionista anomena fals positiu i fals negatiu.

El fals positiu consisteix a suposar que una situació concreta es dóna quan en realitat no és així. Alguns en dirien falsa alarma. El fals negatiu seria justament el contrari: rebutjar l'existència d'una situació quan, en realitat, sí que s'està produint. Amb un exemple, es pot veure més clarament. Si ens trobem al bell mig d'un bosc, de nit, fent vivac i sentim un soroll, podem fer diverses coses:

Si pensem que és un animal perillós, ens posem en guàrdia preparats per a defensar-nos, i després resulta que era només el vent movent les branques dels arbres, haurem comés un fals positiu. Ens haurem enganyat, per assumir perill quan no hi existia. Però les conseqüències són inòcues.Si pensem que només és el vent i continuem gitats al nostre sac de dormir, però resulta que és un ós famolenc, cometrem un fals negatiu. Haurem menyspreat un perill real. I això ens pot costar car.

La tendència a anticipar el perill, a valorar per excés, està ben arrelada al nostre cervell, perquè, majoritàriament, som descendents dels qui pensaven així. Els altres no van sobreviure per deixar-nos cap llegat. Se'ls menjà l'ós.

En l'àmbit de la conquesta sexual, els homes tendeixen a donar per existents els senyals dels seus objectius d'aparellament, encara que no s'hi donen, cometent així un fals positiu. Molt sovint pensen sense cap base: ella vol rotllo. En molt rares ocasions, es produeix l'error contrari, el fals negatiu. Per què? Les conseqüències, en termes evolutius, d'errar en la valoració, no tenen cap importància. Pot ferir una mica l'orgull o l'autoestima, com a molt. Errar per defecte, és a dir, no adonar-se que ella vol estar amb tu i que, fins i tot, t'envia senyals de fum, et porta a perdre l'oportunitat d'una relació sexual desitjada. I això sí que és més greu.

Una de les tècniques que es treballen en teràpia té a veure amb les habilitats socials i, concretament, amb les habilitats en el festeig. Hi ha persones que, tot i tenir un bon grapat de qualitats per a fer-se desitjables, tenen dificultats per a llegir els senyals ambientals que els indiquen que la seua interacció va per bon camí. És a dir, cometen sistemàticament un fals negatiu. I a més a més, sols passar que quan no el cometen, no troben habilitats per fer el pas següent.

Els homes que entraren al bar de Chueca, insensibles a tanta evidència, no eren tan burros. O sí. Però, en qualsevol cas, una part important de la seua herència genètica els espentava a fer el que feren, perquè durant molt de temps i en moltes ocasions, allò ha estat evolutivament eficaç.

 

© Gemma Sanginés 2010 | Un web de TERRABIT,SL | Avís Legal | Política de galetes mail-icon Contacta'm rss octubre