Imprimeix

Gelosia i biologia fan poesia

Les investigacions demostren a bastament que homes i dones ens hem desenvolupat de forma diferent per tal de sobreviure i adaptar-nos a l'ambient, com a membres de la mateixa espècie. En els últims 10.000 anys, tanmateix, els canvis que s'han produït en el nostre entorn no han estat prou estables com perquè la selecció natural haja pogut afavorir algunes mutacions significatives en particular. Perquè una d'aquestes mutacions (que succeeixen constantment en el material genètic) siga afavorida, cal que durant moltes generacions tinga un efecte netament positiu en la capacitat de supervivència i de reproducció dels individus portadors. Si l'ambient no és considerablement estable, una d'aquestes característiques pot resultar beneficiosa en unes poques generacions, i –en canvi- no ser-ho per a les següents. El resultat serà que no és seleccionada, i –per tant- no passa a convertir-se en una característica general dels membres d l'espècie en qüestió.

És per això que podem fer un viatge en el temps per tal de saber quines han estat les especialitzacions de gènere que ens han portat a ser tal com som.

Les tasques pròpies dels mascles humans van afavorir una major orientació cap a determinades tasques, com ara la captura d'animals per menjar, la fabricació d'eines, la tendència a actuar agressivament per a guanyar estatus, etc.

La supervivència de les femelles, per la seua banda, es veia probablement afavorida quan aquestes posseïen característiques que facilitaven la cooperació i la cohesió grupal, augmentant així la probabilitat de supervivència dels seus descendents. Contínuament embarassades, i –per això mateix- més necessitades de la protecció del grup, les femelles humanes van desenvolupar més les habilitats que afavorien la comunicació i l'intercanvi de productes i favors.

Avui dia, aquestes diferències cerebrals afecten molt la forma com homes i dones s'enfronten als problemes i situacions de la vida quotidiana. Sense afirmar que una forma de organitzar la informació siga millor que una altra, no podem obviar que les diferents estructures internes condicionen –necessàriament- distints tipus de respostes front a problemes similars. És per això que homes i dones no ens comportem de la mateixa forma. Això no vol dir que els homes estiguen incapacitats per a la empatia i les dones per a llegir mapes. De cap manera. El que vol dir és que en funció

del gènere, homes i dones tenen una tendència genètica a un comportament determinat.

L'evolució no va aturar-se en el coll. L'evolució ens ha diferenciat en tot el nostre cos, incloent-hi el cervell. Tan senzill com això. Tothom és capaç de reconèixer que els homes són, de mitjana més alts que les dones. És una diferència de gènere. El fet que al mon hi haja algunes dones que són més altes que alguns homes no desestima aquesta evidència empírica. Només ens mostra les diferències individuals. Amb el nostre cervell passa el mateix. La tendència general és que els homes tinguen un cervell orientat més a les qüestions tècniques amb un grau comparativament més baix d'empatia. Però pot haver-hi homes molt més empàtics que moltes dones, igual com hi ha dones molt més àgils en qüestions de comprensió i desenvolupament tècnic que molts homes. Seria també una mostra de les diferències individuals que es donen entre els subjectes de la mateixa espècie.

Aquestes diferències genètiques afecten a una enorme quantitat de comportaments en el dia a dia. Parlem, per exemple, de la gelosia.

Les femelles homo sapiens sovint desenvolupen sentiments de gelosia davant la percepció que la seua parella tinga una relació amb una altra persona que supose una important implicació emocional. No tant així davant de relacions esporàdiques amb altres persones. I això és d'aquesta forma perquè aquesta implicació posa més en perill la protecció i el manteniment de les cries. Si la parella, la figura de protecció i de dispensació de recursos s'implica emocionalment amb una altra persona o nucli familiar, la supervivència de les cries passa a dependre exclusivament de la progenitora. El mascle, habitualment no té dubte que la seua descendència se'n sortirà perquè la mare hi farà tot el possible. Les dones pateixen, en general, més per la infidelitat sentimental.

Els mascles, per contra, reaccionen amb més intensitat davant la coneixença o la sospita d'una infidelitat sexual, les conseqüències de la qual -pujar fills que no són propis -suposaria una despesa energètica absurda per a la finalitat de la perpetuació dels seus gens. Aquest fenomen, anomenat en anglés cuckoldry, té una freqüència d'entre el 13 i el 20% en països desenvolupats. No és -per tant- infreqüent. I els mascles han desenvolupat evolutivament comportaments de lluita contra aquest possible fet.

Ens trobem, doncs, dos circumstàncies: infidelitat emocional i infidelitat sexual, amb dos instruments de mesura. Què és més perillós o què és més dolorós, no s'estableix per decret. Però sí que ve condicionat per la nostra càrrega genètica (com qualsevol altra cosa, per una altra banda).

© Gemma Sanginés 2010 | Un web de TERRABIT,SL | Avís Legal | Política de galetes mail-icon Contacta'm rss octubre