L’infern programat d’una esportista

Fa un parell de mesos l’esportista de qui parlarem avui va tornar d’un infern programat i especialment dur.

Era a finals de l’estiu, un periode de pretemporada per molts esportistes, que per a ella contenia la cita més important de l’any: els Jocs Africans. Els mesos previs havien estat plens d’incerteses i errors en l’organització, falta d’informació, incomunicació, etc. Això certament la va preparar psicològicament per al possible caos. Però evidentment no s’hi va preparar prou. 

 

 

 

Una esportista d’alt rendiment pot entrenar entre 5 i 7 dies per setmana, moltes vegades duplicant sessió, per a estar ben preparada. En aquests entrenaments, a més de la part física o tècnica concomitant al seu esport, també treballa la tàctica i la part psicològica. Són moltes hores, suor, restriccions alimentàries i disciplina, per no parlar de la despesa econòmica que suposa.

Més concretament, llevat de les elits més mediàtiques, i amb mes patrocinadors (tot plegat va de la mà), molts esportistes han de pagar-se les despeses (fisioterapeuta, psicòleg, desplaçaments, inscripcions a proves) que suposa la seua activitat, tot i estar en l’alt rendiment. Aquest també és el cas de la nostra protagonista.

L’arribada a Angola va ser prèvia a la destinació dels Jocs Africans de Brazzville, en el Congo (setembre de 2015). Allà es va reunir després d’un llarg viatge des d’Europa, amb els seus companys de la delegació angolenya: uns 200 esportistes en total, que per alguna raó entenien que ella era l’”esperança blanca” de l’equip. Més blanca que els altres sí que era, però això de “la seua esperança” li va sonar una mica grandiloqüent. Tanmateix, d’alguna manera, havia corregut la veu que ella faria un bon paper en els seus combats i aconseguiria una medalla valuosíssima en el modest historial esportiu d’Angola.

Aquesta pressió va esdevenir insuportable quan va començar a rebre comentaris per part de persones desconegudes que li deien: “Representes la bandera, representes el país, ho has de fer bé”. No una ni dues vegades. Va ser la cançoneta de tot el viatge i de l’estada al Congo.

La cosa no començava bé. En la seua categoria esportiva, només aparegueren un altre competidor i l’entrenador nacional. Ella intentà fer les seues rutines d’entrenament per tal d’estar ben adaptada a la competició, in situ. El factor adaptatiu, d’assaig final podriem dir, en el context on es desenvoluparà la competició és un dels objectius de qualsevol entrenament psicològic seriós. En aquest cas, tampoc no va haver-hi sort. L’entrenador de la seua disciplina no tenia previst cap entrenament específic i molt menys trobar un lloc on poder executar-lo.

 A banda d’això, l’equip mèdic que l’acompanyava semblava no entendre què és una competició d’un esport de combat. Tant és així que va ser sotmesa a un interrogatori per a vigilar la seua alimentació els dies previs al pesatge. 

Segurament, aquest va ser el periode més desagradable de tota l’experiència dels jocs. Els esportistes de combat es classifiquen per categories, i la gran majoria, llevat dels pesos més pesants, tenen un pes per damunt del d’aquell que han de tindre just abans de la competició.  En aquestes circumstàncies, la restricció calòrica i fins i tot de líquids com l’aigua, o l’entrenament d’alta intensitat, vestida amb capes de roba, no és un caprici, ni un símptoma d’anorèxia nerviosa. En aquest cas, és senzillament una conducta adaptativa en l’esport de combat. I saber-ho és imprescindible per a qualsevol professional sanitari que tracte d’ajudar als esportistes en aquestes circumstàncies. L’últim que necessita un atleta sotmés a privació en la ingesta i a un altíssim nivell d’ansietat precompetitiva és un sermó per no acabar-se els macarrons. 

Finalment, la competició va anar bé en termes de generals, perquè va aconseguir els principals objectius de resultats i rendiment tècnic, tàctic i psicològic. No va haver, això no, medalles ni llorers. Mai sabrem com hauria estat el resultat final amb un entorn una mica menys hostil.

Vull fer una reflexió final al voltant de l’esport d’èlit: les conductes portades a l’extrem no són sinónim de salut. Si l’esport és salut, l’activitat d’alt rendiment s’acosta més aviat a la patologia. El que és tan evident amb la part més física -l’augment de la probabilitat de lesió si les sessions d’entrenament i els hàbits en competició no estan ben plantejats- no ho és tant en la part psicològica. És per això de gran importància la preparació integral de l’esportista i dels professionals que l’envolten per minimitzar el risc de lesió o de trastorn, tenint-ne en compte sempre les diferències individuals.

 

© Gemma Sanginés 2010 | Un web de TERRABIT,SL | Avís Legal | Política de galetes mail-icon Contacta'm rss octubre