L'empatia i l'eficàcia terapèutica

Fa algun temps, va arribar a la meua consulta una persona amb l’aspecte de tenir un dolor insuportable. La primera sessió va descobrir la causa del problema. Feia uns anys havia perdut el seu fill. I encara no havia fet el camí del dol. El cas és que el seu testimoni em va fer trontollar i em va costar molt mantenir la calma sense posar-me a plorar. Mai no havia passat en més de 15 anys de treball per una situació de tanta intensitat. La necessitat de controlar la meua emoció davant del drama em va fer recordar que el meu acostament emocianal no m’ajudaria a ajudar-la. Era la meua empatia junt amb un bon control emocional la que li calia a aquesta dona per ser assistida. 

 

Aquesta setmana, he tingut l’oportunitat de llegir l’última publicació del psicobiòleg i investigador Lluís Moya Albiol, que amb el títol La empatía, ens dóna les claus per a entendre aquesta característica dels primats, fonamentalment de l’esser humà. 

 

L’empatia és la qualitat per posar-nos en el lloc de l’altre, tornant després al nostre lloc. I podem dir que hi tenim una predisposició innata. Tenim estructures específiques, com el còrtex prefrontal, que es desenvolupa a partir dels dos anys de vida, que ens facilita, entre altres moltes funcions, la conducta social, incloent-hi l’empatia. Les neurones espill, àmpliament distribuides per tota l’escorça cerebral, per la seua banda, s’activen quan observem què fa o sent una altra persona. I comptem amb hormones i neurotransmisors que modifiquen la probabilitat d’emetre comportaments més o menys empàtics.  

 

Hi ha algunes patologies que afecten directament la capacitat empàtica. Tant l’autisme, més freqüent en varons, com la depressió o l’ansietat, dues vegades més freqüents en dones que en homes, redueixen la capacitat d’experimentar empatia. En l’esquizofrenia, per exemple, queda blocada l’activació de les zones cerebrals que fan treballar la memòria activa. Sense un funcionament adequat d’aquestes vies, es produeix un bloqueig en la percepció de les expresions facials dels altres, la qual cosa impedeix l’empatia. Sortosament, s’han produït importants avanços en la medicina i la psicoteràpia que ajuden a regenerar aquests circuits.

 

L’empatia no és una categoria dicotòmica. No és una substància que es té o se’n manca. És una capacitat que tots tenim en un determinat grau. El que sí estableix la investigació és que l’empatia pot desenvolupar-se, a partir de la predisposició genètica de cadascú mitjançant tècniques terapèutiques i/o farmacològiques.

 

Les persones més empàtiques tenen una major receptivitat davant d’allò que els altres pensen i senten. Aquesta característica s’anomena flexibilitat cognitiva, i facilita procesos de resolució de conflictes i de negociació. És més freqüent, en termes estadístics, en dones que en homes. I això no vol dir que qualsevol dona siga més empàtica que qualsevol home, de la mateixa forma que dir que els homes són, en general, més alts que les dones no vol dir que qualsevol home és més alt que qualsevol dona. Estem parlant de tendències. Hi ha una causa biològica que explica aquest fet, ja que les hormones sexuales tenen un paper molt important en l’empatia. Concretament els nivells alts d’oxitocina fan més probable l’empatia i els nivells alts de testosterona la redueixen. De fet, l’administració en laboratori de testosterona a dones indueix una reducció del seu nivell d’empatia. 

 

En definitiva, l’empatia ajuda en estratègies de cooperació i altruisme. I això facilita el benestar de les persones; millora la comunicació, el clima social, etc. De fet, aquest mecanisme sembla una bona base per arribar amb més facilitat a la felicitat. 

 

I tornant al començament de l’article, el tractament terapèutic eficaç passa pel maneig de l’expressió emocional davant dels pacients. Un amic, un familiar, una persona que s’estima qui està patint un procés traumàtic fa un important paper de suport, des de la seua posició. Cal mantenir, tanmateix, la distància emocional i el maneig empàtic de persones entrenades, com els terapeutes, per tal d’evitar l’ancoratge en els mateixos sentiments de dolor, de bloqueig, de patiment. L’empatia i un bon control emocional, ambdues coses fonamentals en un bon professional, junt amb el coneixement de les tècniques adients, són imprescindibles per a poder ajudar amb eficàcia la persona que necessita assistència terapèutica.

 

© Gemma Sanginés 2010 | Un web de TERRABIT,SL | Avís Legal | Política de galetes mail-icon Contacta'm rss octubre