Encara m’estimes? -escrivien els seus dits tremolosos sobre el teclat android

Encara m’estimes? Frase gravada a foc a la pantalla del whatsapp. Segons després, dos o tres missatges més del tipus: ei! estic ací! i les mans creuades pels dits entrellaçats, acollint com un esser delicat l’objecte negre, brillant i metàlic que la comunica amb algú: amb ell o amb ella. Amb el seu esser estimat -almenys per ella. Un rictus a la cara, esperant i desesperant. No sembla que hi haja molta esperança, tanmateix.

 

 

De vegades, moltes, les històries d’amor tenen un final. En ocasions, es produeix per la mort o separació física entre els seus components. I en altres ocasions, pel trencament més o menys pactat, més o menys pacífic, més o menys igualitari de la relació entre els seus membres.

 

 

Tot allò que s’havia construit en conjunt dins la parella: experiències, viatges, codis de comunicació, paraules, metàfores,..., queda suspés en un limb. Inaccesible. Irrecuperable Però punxant. Tot allò que conforma el nosaltres, com a conjunt d’interaccions entre dues persones, i que suposa més que una suma d’u més u, resideix en el nostre cervell. I no desapareix quan la relació es trenca definitivament. No encara. El nosaltres es manté i, després d’un comiat, fa mal. 

 

 

Per què? 

 

 

No importa que l’amor desaparega, es transforme en odi o haja acumulat una pàtina de quotidianitat insuportable. La presència d’allò que dues persones generaren conjuntament hi és. Indisoluble. Tanmateix, tota la configuració generada a partir de la construcció de la relació caduca, perd la seua vigència, perd el seu sentit. Però no perd la intensitat de la vivència. Almenys durant uns bons mesos de patiment.

 

 

Fa un temps, una pacient demanava ajuda per a superar una història d’amor frustrada. No n’era la primera. Per una raó o per una altra, desitjava superar el dolor que li produïa decidir que s’havia acabat. Sí, decidir, donar un pas endavant després de ser conscient que no era una història amb futur, que no satisfèia els desitjos i els plans previstos, que no omplia el model de parella ideal. Tot i això, una força ingovernable la portava a repetir trobades esporàdiques, cada vegada més frustrants, amb la persona dels seus malsons, però també dels seus somnis més dolços. “Sent com si fóra una addicció” repetia sovint, incapaç de trobar una altra explicació. I tenia tota la raó. Era la seua addicció.

 

 

Per a il·lustrar-ho, podem fer referència als estudis de la investigadora Helen Fisher sobre el fenomen de l’amor passional. Quan ens enamorem, una part del cervell s’activa especialment: és el nucli caudat, que forma part dels ganglis basals, una de les estructures més antigues del cervell humà, que compartim fins i tot amb els rèptils. També s’activen les zones productores de dopamina; un neurotransmissor estretament vinculat amb el plaer i l’excitació. El consum de xocolata o de cocaïna, per exemple, tal com passa amb la conducta sexual i altres experiències agradables, també incrementa l’alliberament de dopamina en àrees cerebrals relacionades amb el reforç i la recompensa, com ara l'àrea tegmental ventral. Per això, també des d'una perspectiva neurobiològica podríem afirmar que deixar una relació o patir una frustració amorosa pot provocar una insuportable síndrome d’abstinència.

 

© Gemma Sanginés 2010 | Un web de TERRABIT,SL | Avís Legal | Política de galetes mail-icon Contacta'm rss octubre